Deshumanitzar primats mentre humanitzem altres animals

A l’agost vaig poder fer un curs molt bàsic de primatologia de primats amb la Fundació Mona, una entitat que va ser creada per acabar amb l’explotació dels primats que viuen en captivitat, sobretot ximpanzès. A Riudellots de la Selva (Girona), hi tenen un centre de recuperació envoltat de natura que serveix de llar als primats que han estat rescatats, amb la idea de comprendre’ls i respectar-los. Alguns d’ells han treballat al circ, han protagonitzat anuncis a la tele o s’han passat molt de temps a casa d’algú que tenia com caprici gaudir d’un animal en un lloc gens adient.

Ximpanzès a la Fundació Mona - MONA

Una de les activitats que duent a terme a la Fundació Mona és deshumanitzar els primats, és a dir, que s’oblidin de les conductes que els hi hem imposat els humans (jugar a pilota, anar en bicicleta...) i que tornin a tenir actituds pròpies de la seva espècie. Aquest procés és llarg i els èxits no arriben tan ràpid com sovint s’espera, però la il·lusió i la dedicació que hi posen tots els que prenen part en aquesta tasca va assolint fites importants.

Ahir veia per la tele una notícia que donaven diferents canals sobre l’arribada a Valladolid d'un circ. Una de les seves estrelles és l’ós Yogi, qui va visitar als jugadors de l'equip de futbol d'aquesta localitat. Vestit amb una samarreta professional, se’l va poder veure, per exemple, fer algun que altre xut. Un escena que de primer moment et pot provocar un somriure, però després et fa pensar que el mateix respecte que es comença a tenir per espècies pròximes als homínids, com ja succeeix per sort amb els primats, caldria reivindicar-lo per moltes altres.

Les Festes de Gràcia

Aquest any vaig tenir l’oportunitat de viure molt de prop el pregó de les Festes de Gràcia, que feia Sicus Carbonell, l’ànima de Sabor de Gràcia, amb qui ara comparteixo un projecte professional. Acompanyat per altres membres del grup, i a ritme de rumba catalana, tots plegats van donar el tret de sortida a uns dies de gresca i de disbauxa en un barri especialment singular de Barcelona.

Aquestes festes les vaig descobrir d’adolescent, durant els primers estiu de quedar-me sola a Barcelona, en ple mes d’agost, cosa que també els succeïa a alguns amics i amigues meves. Qui més qui menystenia una feina d’estiu la qual cosa feia que no anéssim amb les famílies de vacances i amb l’excusa del treball vivíem també un mes de plena llibertat.

Amb Sicus Carbonell, el pregoner, i al seu costat l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu / Ferran Gerhard

Així que per a mi les festes de Gràcia van associades a temps per passar-ho bé, nits llargues d’agradables sortides amb diferents amics i amigues, dies de vetllades que s’acabaven de bon matí a les cases d’un o altre quan sonava el despertador i encara no havíem anat a dormir, carrers guarnits i plens de gent contenta i desenfadada, de turistes –no tants com ara- que passejaven sorpresos per aquells carrers i places, la música de les orquestres, els balls plens d’il•lusions, la innocència de la Colometa...

És un plaer veure que passen els anys i barris, com aquest cas de Gràcia, tenen el caliu dels veïns i veïnes que uneixen esforços per dur a terme projectes compartits, que els motiven i amb els quals integren la diversitat, alhora que ens fan sentir una mica més humans.

El jardinet dels Gats

Fa uns mesos vaig descobrir per casualitat El jardinet dels gats, un matí caminant pel cor del Raval, a Barcelona, el barri on vaig néixer i vaig viure els meus primers anys d’infantesa. De sobte, em van dir: “mira”. I vaig observar un jardí ple de joguines, de casetes per amagar-se, de diferents construccions per jugar i fer exercici, petites butaques... D’entrada vaig pensar que es tractava d’una guarderia infantil, però no era així: tenia al meu davant un racó idíl·lic pels petits felins. Quan jo era petita aquest indret no existia, si no ben segur que sempre hagués insistit perquè em portessin a veure’ls! El projecte es va iniciar el 2005 de la mà de la Fundació Altarriba, juntament amb altres entitats. Ara sempre que passo per allí m’agrada mirar aquest racó emblemàtic de la ciutat de Barcelona.

El jardinet dels Gats és una de les colònies protegides de Ciutat Vella, on s’ubiquen gats urbans del districte i d’edificis que han de ser enderrocats. Abans d’entrar-hi a viure, aquests animalons són esterilitzats i testats per un veterinari. L’equip humà que es fa càrrec de tot plegat és personal voluntari que ajuda en diferents tasques com la neteja, l’alimentació, la cura dels felins i de les seves hores de joc, és a dir, de tot allò que els cal per ser feliços i socialitzar-los. Perquè aquest espai idíl·lic, en el fons, no deixa de ser la cara amable d’una realitat més crua: la de tots aquells gats que són abandonats, la dels qui deambulen pels carrers perquè no tenen ningú que els estimi... Per això són molt importants, i cal aplaudir, iniciatives com aquestes que garanteixin els dolços i complaents petits roncs dels nostres amics felins.

Sabor de Gracia, 15 anys

El grup de rumba catalana que encapçala Sicus Carbonell, Sabor de Gracia, ha complert 15 anys i ho ha celebrat amb un concert a la sala Apolo, a Barcelona, el 20 de maig. Ho ha fet envoltat d’amics i amigues, i d’artistes que han volgut compartir amb aquest conjunt un feliç aniversari.

Concert de Sabor de Gracia el 20 de maig a l'Apolo - Ferran Gerhard

Per mi era el primer concert de Sabor de Gracia a que assistia i va ser una experiència molt interessant. Alhora, vaig poder parlar la mateixa nit i/o el dia abans a l’assaig, amb alguns dels artistes que els acompanyar, alguns dels quals mai havia tingut un “cara a cara”; va ser un plaer poder conversar tranquil·lament amb persones com Moncho, Joan Reig d’Els Pets, Xavi Ciurans de Gertrudis, Juan Cortés de Los Banis, Pep Lladó d’Ai Ai Ai, Johnny Tarradellas de Chipen, Txell Sust, Ramon Giménez d’Ojos de Brujo, Sam Mosketon de Papawa i Achilifunk, Joan Garriga de La Troba Kung Fú, Gerard Quintana i Kitflus.

Una diversitat d’estils i de generacions units per la rumba catalana que va omplir d’energia i molt rotllo la sala Apolo.

Moltes felicitats Sabor de Gracia!!!

El dret a triar amistats, també al món virtual

Sempre he pensat que una de les coses més encisadores és poder tenir la llibertat de triar les teves amistats. Si són sinceres, són les persones amb les que comparteixes moments de tot. Amb unes confidències i vivències més personals que amb d’altres. Hi ha qui t’agradarà per anar a prendre un vi, riuràs i t’ho passaràs bé i prou; amb una altra t’explicaràs la vida més profunda, amb d’altres lluitaràs per assolir il·lusions en projectes professionals...

El repertori és immens i, fins i tot, el tipus de relació que tinguis al llarg de la vida amb les diferents amistats que vas fent, va canviant. És lògic; tots evolucionem i tenim noves inquietuds i experimentem noves necessitats.

En tot cas, mai ningú et pot obligar a ser amic o amiga de no sé qui, i ningú té dret a enfadar-se perquè no acceptes la seva petició d’amistat a plataformes com al Facebook. Aquesta és una eina molt facilitadora de relacions humanes i quan em vaig donar d’alta i anava trobant gent que normalment no veig, però que hi tinc bon rotllo, em va fer molta il·lusió i no parava de sol·licitar i d’acceptar amistats. També agraïa contactar d’una manera tan senzilla amb éssers humans amb els qui mai he coincidit físicament, però que per motius diferents m’anava bé tenir-los tan a mà, sobretot per afers professionals.

Passada aquest primera fase, veus que la teva llista creix, però que és un descontrol. El teu mur es converteix sovint amb un receptor de missatges que mot sovint –i amb tot el respecte del món- no t’interessen perquè tens altres coses al cap, i com deia l’altre dia un amic, fas “neteja”, perquè hi ha individus que a la vida no virtual tampoc comparteixes res.

Tot depèn, evidentment, de l’ús que cadascú li vulgui donar, però l’amistat no és una obligació i Internet no és cap broma. Quan fas un comentari o decideixes compartir el teu món al ciberespai, tens dret, en casos com el Facebook, a fer-ho amb qui tu vulguis, igual que no te’n vas de vacances o a prendre un cafè amb algú que no et ve de gust. Per mi, el mur d’aquesta xarxa social és com si fos un tros de casa meva i tots tenim dret a triar amb qui compartim la nostra privacitat.

Celler Mas Vicenc, una iniciativa jove i molt emprenedora

Fa ja molts mesos vaig tenir la sort d'anar a parar al Celler Mas Vicenç. Va ser la meva gran sorpresa d'una sortida que fèiem per bodegues de la D.O. de Tarragona en el marc d'un curs sobre els seus vins. En vam vistar de molt maques i consolidades a la zona, però em va semblar molt atractiva la iniciativa d'un jove de Cabra del Camp.



Nascut el 1983, Vicenç Ferré, fill d'una família arrelada al cultiu de la vinya, format en enologia tant a Catalunya com a l'estranger, va decidir empendre l'aventura del seu propia celler, una iniciativa que compta amb el suport incondicional dels seus èssers més pròxims. Ell mateix ens explica el perquè de tot plegat:

“L’aventura de fer el celler a casa ve a partir d’haver agafat experiència i il.lusió treballant i estudiant dins d’aquest món tant apassionant. Abans d'estudiar només coneixia l'agricultura del meu pare, però durant el curs anava veient que tan la viticultura, com l'enologia i la degustació et porten a un món molt complex i ple de cultura.

Vaig estudiar a Falset, i mentrestant vaig treballar en varis cellers de les DO's Conca, Montsant i Priorat. Quan vaig acabar em van proposar anar a treballar amb un enòleg i negociant de vins molt prestigiós a la zona del Roine, França, on hi vaig estar fent la vinificació 2003, aprenent francès i la seva filosofia de treball.

Per la vinificació 2004 vam dissenyar un celler nou al Priorat, on continuo treballant-hi, però durant aquest temps, estava pensant com podria ser el meu prototip de vi. Tenia moltes ganes d'arribar a fer el meu propi vi amb les vinyes de casa meva. Així doncs quan vaig estar de retorn de França, amb tan sols 20 anys, em vaig llançar a dissenyar el meu futur celler amb l'ajuda de la meva família, per treure els nostres vins, que avui ja es poden trobar al mercat amb el nom de Mas Vicenç.

La primera collita fou al 2005. Les idees giraven en torn de fer un vi negre criança amb les millors barriques de roure francès, una cosa bastant especial per la zona, juntament amb un blanc jove de varietat autòctona, com es el macabeu. Després dels dissenys i processos per vestir els vins vam sortir a buscar mercat al setembre de 2006.



Hem anat pujant, poc a poc cada any la producció i considero molt important poder contactar amb els clients. Per això des del primer dia he pensat que al estar en un entorn tan natural és important poder-lo ensenyar tot disfrutant d'un tast de vins. És el que s'està denominant enoturisme, gaudir de visites guiades per conèixer el procés d'un vi de qualitat,i això es pot descobrir a Mas Vicenç, per mòdic preu, amb cita prèvia".

Trobareu àmplia informació a la web del celler Mas Vicenç

Exposició i activitats relacionades amb “Llach a la Plaça Reial”

Lluís Llach va viure catorze anys al número 10 de la Plaça Reial de Barcelona, al mateix pis on actualment es troba ubicada SETBA Zona d’Art. Aquesta relació entre el cantautor i la galeria ha motivat l’exposició “Llach a la Plaça Reial”, que recull 36 fotografies en blanc i negre de Juan Miguel Morales, de les quals 5 són inèdites, i 11 textos d’Omar Jurado. Inaugurada el 8 de gener, es pot visitar fins al 13 de febrer. A més de la mostra fotogràfica, estan programades un seguit d’activitats que permetran aprofundir en la figura del cantautor.

Llach al seu vaixell - Foto: Juan Miguel Morales

Les imatges ofereixen un viatge per la vida del cantautor des de la seva infantesa a l'Empordà fins a la seva retirada dels escenaris als mítics concerts de Verges. Les fotografies mostren tant moments artístics com personals, amb retrats, paisatges i complicitats; van acompanyades de textos que recullen anècdotes i confidències fruit de diferents trobades amb el cantautor i de les seves reaccions davant les imatges. Bona part del material de l'exposició s'ha extret del llibre Món Llach, dels dos mateixos autors, Juan Miguel Morales i Omar Jurado. Per una altra banda, també s'exposen per primera vegada, 5 fotografies inèdites de la col·lecció privada del fotògraf.

Va viure al mateix pis

Lluís Llach va viure al mateix pis on ara es troba l'exposició, entre 1985 y 1999. Allà va compondrà el seu àlbum Geografia (1988) i va conviure amb l'ambient cultural i creatiu de la zona. SETBA vol rendir així el seu homenatge particular a aquest artista que amb només 20 anys va compondre l'Estaca, cançó que va esdevenir un himne de llibertat per als Països Catalans. A més, ha estat 40 anys a l'escenari, ha publicat 31 àlbums i té més de 150 cançons composades.

Amb el seu gos bitxo i el cotxe que fa servir per Porrera - Foto: Juan Miguel Morales

Activitats complementàries

15 de gener – Recital de poemes de Miquel Martí i Pol a càrrec de les actrius Pepa López i Carme Callol. Tot seguit, el cantautor Josep Tero interpretarà un poema musicat per ell mateix. L’acte serà presentat per la periodista de la revista ‘Enderrock’ Helena Morén.

22 de gener – L’escriptor Lluís Serrahima, autor de l’article “Ens calen cançons d’ara” publicat el 1959 a la revista ‘Germinabit’, explicarà els inicis del moviment de la Nova Cançó, els Setze Jutges i com Lluís Llach va introduir-se en aquest cercle. Seguidament, el jove cantautor Cesc Freixas parlarà del significat de ser cantautor ‘combatiu’ en l’actualitat i ens cantarà algunes de les seves peces. La periodista de l’Enderrock’ Helena Morén s’encarregarà de presentar l’acte.

29 de gener – Projecció de la pel•lícula documental “Llach: La revolta permanent” dirigida per Lluís Danés.

5 de febrer - Ens acompanyaran el periodista Joaquim Vilarnau, coordinador del disc de versions de cançons de Lluís Llach “Si véns amb mi” (Picap), i el músic Manu Guix que interpretarà algunes peces del seu disc “Onze Llachs” (Blanco y Negro).

12 febrer – Subhasta d’una de les fotografies exposades en benefici del Casal d’Infants del Raval.

Totes les activitats tindran lloc a les 20 h a Setba Zona d’Art (Plaça Reial, 10, 1º, 2º. Barcelona).

Per saber més:

Web oficial Lluís Llach

Web galeria Setba